NIHILISME I EXISTENCIALISME
Per tot el que som i el que no som,
per allò que evitem, o que volem.
Francesc Parcerisas
Vivim en una societat canviant; canvien les persones, les modes, els ideals, la cultura i la concepció del món i de la vida. Barcelona és una ciutat cosmopolita i multicultural, escenari d’aquests canvis. L’anar i venir de persones de diferents parts del món fa que els individus concrets es difuminin amb el col·lectiu. L’intent de diferenciar-se d’aquesta massa, de ser original, ens acaba portant al fracàs. Volem ser moderns però la modernitat ens fa infeliços. Els personatges d’Oblidar Barcelona no són inversemblants, sinó que són les persones que actualment resideixen a Barcelona. Persones infelices que busquen sense sort algun individu del conglomerat social que els entengui. A la ponència titulada “Dinou motius per comprendre la tristesa dels homes” el professor Fidel argumenta que la tristesa és inherent a la condició humana. Com diu Pere Riera en el pròleg de l’obra “cap de nosaltres no és ni podrà ser feliç si no és posant-se la camisa aliena, esgarrapant la pell de l’altre, d’aquell que té totes les virtuts”.
Un altre esforç en la voluntat de destacar de la resta rau en l’intent de crear-nos una personalitat. Ara bé, amb aquest esforç de ser diferents podem caure en el perill de tenir “massa personalitat”, aquesta és la concepció que té en Salvador del seu fill. En Jordi, conegut com a Black, és un dels personatges que troba més gust en l’activitat d’inventar històries. És una persona ambivalent, capaç de mostrar-se valent i segur d’ell mateix com de mostrar-se sensible i vulnerable; és agressiu però també demana a crits una mica d’atenció per part del seu pare. Personalment, considero que el petó que fa al seu amic Carles no és un acte d’homosexualitat, sinó una mostra de la necessitat que té d’afecte i de sentir-se estimat per algú. Aquesta inseguretat fa que algunes vegades en Black pateixi d’un cert bovarisme, és a dir, voler aparentar ser allò que realment no és.
Ara bé, en Salvador tampoc se’n salva de l’actitud moderna de voler ser diferent. Aquest personatge viu preocupat per l’originalitat, fa vint anys que busca un pensament original, amb això vol dir una idea que mai hagi estat pensada per algú altre. Aconseguir aquest propòsit és gairebé impossible, ja que tots els pensaments que hem tingut o puguem tenir han estat, són i seran pensats per altres persones. Segons Black, un altre motiu de tristesa per a l’ésser humà. A la seva ponència, Fidel hi incorpora un altre factor que permet explicar l’estat d’insatisfacció en què viu l’home, es tracta de la destrucció dels mites d’infantesa: tots aquells herois que havíem llegit als contes, en els quals havíem cregut, desapareixen en el moment que ens fem adults. Aquesta desaparició d’uns ideals que havíem creat a la nostra ment ens pot fer sentir desconcertats.
A Oblidar Barcelona apareix un dels conceptes bàsics de la filosofia de Friedrich Nietzsche: el nihilisme. A la seva obra central, Així parlà Zaratustra, el filòsof alemany exposa que tots els valors de la nostra cultura es basen en la pressuposició que el sentit d’aquest món no està en el món mateix, sinó fora. La ment humana és incapaç de comprendre el sentit del món, la vida i l’univers, només Déu té les capacitats necessàries per accedir a aquest coneixement. Nietzsche sentencia que Déu ha mort i amb ell han mort els valors de la cultura occidental, els quals ja no són vàlids; són valors buits i no pesen realment en la vida de les persones.
Aquesta concepció nietzscheana es manifesta a Oblidar Barcelona a través d’en Fidel: “Segons la doctrina escolàstica, l’única frontera de l’omnipotència de Déu és la incapacitat divina de canviar el passat [...] Però existeix Déu? Jo diria que no: em sabries dir quantes vegades ens l’hem carregat en els últims cent anys? [...] Déu va morir perquè era impotent. I nosaltres? Som impotents? Ho som?”. Aquest personatge considera que Déu va morir, és a dir la creença en l’existència de Déu, perquè era incapaç, com els humans, de modificar el passat, el qual es pot comparar amb un iceberg, glaçat i no modificable. Tot i això, disposem d’un instrument que ens permet canviar aquest passat, estem parlant de la ficció. A través de la invenció podem alterar el passat i crear noves versions del que un dia vam fer o vam ser. Com diu Fidel, vivim de cara al passat, pensem més en els actes realitzats, o no, anys enrere que en els propòsits de futur: “la utopia no és al futur, és al passat, un passat que es revifa a l’interior del nostre pensament, que ressuscita en la nostra imaginació...”.
“Per tot el que som i el que no som,/ per allò que evitem, o que volem”, en aquests versos de Francesc Parcerisas llegim que no som qui érem anys enrere, tampoc som com els que ens envolten, vivim enyorant un passat que només existeix a la nostra memòria i ens esforcem, a vegades en va, per evitar ser allò que no volem ser o per arribar a ser allò que voldríem ser. Per tant, la reflexió sobre el passat ens porta a la reflexió sobre el sentit i l’existència de l’ésser humà.
L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i es pregunta quin sentit té la vida, centrant la reflexió en la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat i la llibertat.
No podem acabar sense haver parlat del perspectivisme que regna a l’obra. Totes les situacions que viuen els personatges, així com els mateixos personatges, ens són presentats des de diferents punts de vista. Cada personatge serà una persona diferent depenent de qui se’l miri: la mirada d’Ona cap a Baba no té res a veure amb la de Salvador; Black es vist per la majoria, menys per Fidel, com una persona extravagant i repulsiva i Nina se sent decebuda i contempla amb ulls d’interrogant la seva parella. La desaparició de Reiko és la circumstància més perspectivista de l’obra, ja que cada personatge la veurà i viurà de manera diferent. Segons Ortega y Gasset, cada subjecte coneix la realitat des del seu punt de vista o perspectiva particular, i, per tant, la visió que cada subjecte posseeix d'aquesta realitat és una visió autèntica, però parcial. Això ens porta a pensar que la realitat no és una i immutable, sinó polièdrica i plena de versions. El món és el món de cadascun dels individus que hi transiten i aquests mateixos individus elaboren una imatge del món i s’inclouen com a part activa del mateix univers sumant referents de procedència diversa. Finalment, comentarem que, a banda dels diferents punts de vista sobre la desaparició de Reiko, hi ha un altre element que dóna joc al perspectivisme, estem parlant dels contes que expliquen alguns dels personatges. Aquests contes ens aporten molta informació sobre la persona que els narra, ja que ningú els explica de la mateixa manera. Podríem dir que hi ha tantes versions d’una mateixa història com persones hi ha en el món.
