Vides planificades

Un dels motius pels quals sempre dic que no vull tenir fills és simplement perquè m'esgarrifa pensar en el món que aquests hipotètics fills podrien arribar a conèixer. No m'agrada l'època en la que m'ha tocat viure, de fet, el meu pare sempre em diu que jo hauria d'haver nascut durant la dècada dels 50, com ell, i això no ho diu només per la música que escolto sinó també per la meva manera de fer i de veure la vida. Estem a punt d'acabar la primera dècada del segle XXI i el que mana és la tecnologia, no les persones. Sí, d'acord, les màquines estan dissenyades per persones... En realitat, no és ben bé així, les màquines estan dissenyades per una ment privilegiada, prodigiosa i sobrenatural i són utilitzades per una colla d'inèptes que en veure que el botó d'encendre l'ordinador no funciona es desesperen considerant espatllada la màquina, sense adonar-se que no la tenen connectada a la corrent. El que vull dir amb això és que en els temps en què vivim les persones han deixat de comptar, la gent no es preocupa pels altres ni per les seves necessitats i, tornant al tema dels nens, les noves generacions em fan por, sincerament.

Poca gent m'entendrà, però quan em diuen "ha nascut el fill de la Marieta!" penso "pobre nen, som al 2009, què serà d'ell al 2029 quan tengui vint anys? i quan en tengui quaranta o cinquanta, què serà d'aquest nadó acabat d'arribar al món?". I aleshores entristeixo perquè penso que potser aquest nen no hauria de néixer, no es perdria res de l'altre món si no nasqués... Només un planeta fet pols i uns éssers estranys i embogits que l'habiten. I guerra, molta guerra.

Una altra de les coses que em neguiteja és el fet d'haver d'acabar vivint una vida planificada, com tothom. Amb això el que vull dir és que els éssers humans semblem veritables màquines dissenyades sota un mateix patró, cert que hi ha excepcions (m'agradaria ser una excepció) però les passes vitals que segueix la majoria són les d'estudiar, trobar una bona feina, casar-se, tenir dos (màxim tres) fills, desviure's per donar a aquests descendents una còmoda existència i morir. Jo no vull açò, jo no vull una vida planificada. Jo vull viatjar, conèixer gent i aprofitar cada moment al màxim. El problema de la gent és que té por a la solitud. Però si és quan més segur s'està! Però no, les persones tenen pànic a envellir soles, per això tenen fills, imatges escopides de nosaltres mateixos perquè quan siguem vells tinguem algú que cuidi de nosaltres. Suposo que és llei de vida... néixer-créixer-reproduir-se i morir... Cadascú que triï. Jo, com ja he dit, em nego a conformar-me amb una còpia de la vida dels altres. La qüestió està en no aturar-se i buscar sempre alguna cosa més, alguna cosa més...