27 d’agost de 2009

Vides planificades



Un dels motius pels quals sempre dic que no vull tenir fills és simplement perquè m'esgarrifa pensar en el món que aquests hipotètics fills podrien arribar a conèixer. No m'agrada l'època en la que m'ha tocat viure, de fet, el meu pare sempre em diu que jo hauria d'haver nascut durant la dècada dels 50, com ell, i això no ho diu només per la música que escolto sinó també per la meva manera de fer i de veure la vida. Estem a punt d'acabar la primera dècada del segle XXI i el que mana és la tecnologia, no les persones. Sí, d'acord, les màquines estan dissenyades per persones... En realitat, no és ben bé així, les màquines estan dissenyades per una ment privilegiada, prodigiosa i sobrenatural i són utilitzades per una colla d'inèptes que en veure que el botó d'encendre l'ordinador no funciona es desesperen considerant espatllada la màquina, sense adonar-se que no la tenen connectada a la corrent. El que vull dir amb això és que en els temps en què vivim les persones han deixat de comptar, la gent no es preocupa pels altres ni per les seves necessitats i, tornant al tema dels nens, les noves generacions em fan por, sincerament.

Poca gent m'entendrà, però quan em diuen "ha nascut el fill de la Marieta!" penso "pobre nen, som al 2009, què serà d'ell al 2029 quan tengui vint anys? i quan en tengui quaranta o cinquanta, què serà d'aquest nadó acabat d'arribar al món?". I aleshores entristeixo perquè penso que potser aquest nen no hauria de néixer, no es perdria res de l'altre món si no nasqués... Només un planeta fet pols i uns éssers estranys i embogits que l'habiten. I guerra, molta guerra.

Una altra de les coses que em neguiteja és el fet d'haver d'acabar vivint una vida planificada, com tothom. Amb això el que vull dir és que els éssers humans semblem veritables màquines dissenyades sota un mateix patró, cert que hi ha excepcions (m'agradaria ser una excepció) però les passes vitals que segueix la majoria són les d'estudiar, trobar una bona feina, casar-se, tenir dos (màxim tres) fills, desviure's per donar a aquests descendents una còmoda existència i morir. Jo no vull açò, jo no vull una vida planificada. Jo vull viatjar, conèixer gent i aprofitar cada moment al màxim. El problema de la gent és que té por a la solitud. Però si és quan més segur s'està! Però no, les persones tenen pànic a envellir soles, per això tenen fills, imatges escopides de nosaltres mateixos perquè quan siguem vells tinguem algú que cuidi de nosaltres. Suposo que és llei de vida... néixer-créixer-reproduir-se i morir... Cadascú que triï. Jo, com ja he dit, em nego a conformar-me amb una còpia de la vida dels altres. La qüestió està en no aturar-se i buscar sempre alguna cosa més, alguna cosa més...

24 d’agost de 2009

Una de Tarantino




Obres el paquet, treus un piti, te'l poses a la boca i tires el paquet al terra amb una xuleria innata. Ara troba l'encenedor entre tant de desordre... Mires davall el llit i el trobes tirat al costat d'una ampolla de whiskey mig buida. Encens la cigarreta, deixes anar el fum pel nas i per la boca... T'aixeques del llit amb mal de cap i tota despentinada. Pel terra es troben escampades les proves d'una nit que no recordes gaire bé però segur que ha estat desenfrenada. El llit desfet, uns calçotets penjant del llum de la tauleta de nit, un cendrer a punt d'arrebossar col·locat sobre el sofà i l'imbècil amb qui et vas emborratxar dormint al teu llit.
Apagues la cigarreta. Et deixes posada la samarreta amb la que has dormit, t'enfundes uns texans envellits i baixes al carrer sense sostenidors, camuflada darrera d'unes ray-ban ben fosques. A l'altra banda del carrer hi ha aparcat un vell cadillac vermell, aparentment abandonat. Obres la porteta del dipòsit, en teoria, segons les indicacions del Max, la clau del cotxe hauria de ser allà. Bingo.
Entres al cotxe. Col·loques el retrovisor i t'hi mires des de l'anonimat de les ulleres de sol. Engegues el motor i poses la ràdio, sona Sultans of Swing i segueixes el ritme de la cançó donant copets al volant amb les mans i assentint amb el cap. En un stop, acotes el cap i mires sota el seient del copilot per agafar la pistola que hi hauria d'haver amagada, però no en veus cap, de pistola... Per l'escletxa de sota veus uns peus... T'aixeques d'una revolada per descobrir l'intrús que s'ha amagat al teu cotxe. Massa tard, just en el moment d'incorporar-te ja t'han disparat al clotell. La teva sang esquitxa tota la tapisseria de cuir del cadillac vermell a ritme de Dire Straits. Les ray-ban et pengen d'una orella, mig trencades. Encara et dóna temps a mirar l'home que t'ha disparat, el qual et te agafada pels cabells, i dir-li amb un fil de veu: “Oh Max! M'has ben fotut!” Ell et mirarà un segon amb un somriure embogit i no et dirà res, o potser sí, tan se val.
T'estamparà contra el seient del darrera i allà et deixarà estesa, tacant el poc tros que quedava net del cotxe. Ara ja estàs morta i el Max agafa el volant del cadillac. L'havies ajudat en el seu moment, cert, però ara li feies nosa amb les teves indagacions i, segons el seu parer, conspiracions contra el seu pla d'atracar el banc de la ciutat. En què consistia exactament el seu gran pla? Tu no ho sabies i, realment, ni tan sols ell ho sabia del cert. El Max era així, anava fent, actuava sobre la marxa i si considerava que alguna cosa obstaculitzava els seus propòsits l'apartava del seu camí sense cap mirament...