12 de juliol de 2008

El temps és bipolar


Estem en ple mes de juliol i ens comencem a queixar d'una calor insuportable però, ja era hora no? De petits, quan apreniem les estacions, ens deien que a l'estiu fa calor, a l'hivern fred, a la primavera plou molt (en abril aguas mil) i a la tardor cauen les fulles dels arbres i mengem castanyes. Açò és com hauria de ser, açò és "el que toca" per dir-ho d'alguna manera. L'estiu es suposa que comença el 20 de juny, però recordant el temps que ens feia el mes passat jo diria que aquest any ha començat a principis de juliol. M'he passat un juny d'enclaustrament estudiantil a Barcelona; al matí, quan començava a estudiar el cel estava ennuvolat i gris, després sortia el sol i pensava "açò té color d'estiu" i mentre pensava aquestes coses un soroll de goteig em destorbava el pensament, mirava cap al balcó i estava caient el diluvi més universal de tots el diluvis del món. Així, amb poques variacions, dia rere dia. Núvols-sol-pluja repentina-sol! Ja ho diuen molts que el temps s'està tornant boig, més que boig jo diria bipolar. Sí, sí, bipolar! No us sembla un trastorn prou bipolar aquests canvis tan bruscs del temps?

Ja que em mencionat les transformacions en el cicle de la natura parlem també del cas del glaciar Perito Moreno de la Patagonia. Està caient a trossos, es separa de la resta del glaciar. Aquest és un fet natural, els glaciars es descongelen a poc a poc, gota a gota i es trenquen, d'acord. Però això deixa de ser tan normal quan passa en ple hivern austral. Els científics diuen que no té res a veure amb el calentament global; ja, segur que no hi té absolutament res a veure... Res del que passi amb el temps a partir d'ara tornará a ser "normal"; no és per posar-me catastrofista, o sí, però el mal, que no és petit, ja està fet. Podem frenar el procés però no fer marxa enrere.

Fa un parell de nits vaig tenir un somni apocalíptic, en certa manera. No hi havia els set genets de la mort però veia al cel tres esferes: en una apareixia la Terra en els seus inicis; en la segona, el planeta tal i com el tenim avui dia i a la darrera, la fi, la seva destrucció total.

És important, doncs, que ens mentalitzem, no de que tenim un problema molt greu i cal duu a terme mesures preventives, sinó del fet que ja no hi ha remei. Hi ha coses que un cop destruïdes ja no es poden reconstruir, hi ha forats que ja no es poden tapar, gasos que no s'evaporen i combustibles que el mar no pot desintegrar. Comencem-nos a fer a la idea.

Anna.

8 de juliol de 2008

Qui ha parlat de crisi?

"Feliços anys 20"
El primer pas que hom ha de fer quan les coses no van bé és acceptar l’existència del problema. La importància d’aquest pas augmenta quan qui l’ha de fer és el govern d’un país. És molt difícil proposar solucions quan s’està considerant el conflicte com un simple endarreriment econòmic temporal.

Comencem, en primer lloc, per anomenar les coses pel seu nom: ens trobem en una època de crisi econòmica important tant a nivell nacional com internacional. El problema principal de l’economia espanyola ha estat, des de fa anys, la confecció d’una estructura poc estable.
El nostre país pretén agafar com a model les principals potències capitals sense tenir en compte que el capital espanyol no gaudeix de la tecnologia i la productivitat dels països que vol imitar. El fet de voler entrar en l’enlluernador món capitalista, quan no es tenen les capacitats bàsiques per participar-hi, ha estat un dels pilars centrals de la crisi.

El sistema financer espanyol, encegat per l’especulació immobiliària, es troba en una situació fràgil. De fet, el que està finançant el consum espanyol és la pujada de l’endeutament de les empreses amb el mercat exterior. Pràcticament tots els sectors de l’economia espanyola estan destinats a caure en crisi: des dels sectors industrials fins a la producció agrícola.

En segon lloc, ens proposem d’analitzar les declaracions del govern socialista, el qual reconeix que el proper any el creixement econòmic del país es col·locarà per sota del 2%. José Luís Rodríguez Zapatero preveu un creixement dèbil a curt termini però no un estancament de llarga durada. Ens trobem a l’inici d’una crisi econòmica encara que el president del Govern afirmi que aquest és el principi de la recuperació d’un creixement vigorós que s’iniciarà a partir del segon semestre del 2009. La solució proposada pel seu govern consisteix en un pla d’austeritat basat en la reducció de l’oferta laboral del 2009 i en la reducció dels sous dels alts càrrecs del Govern.

Si ens recolzem en aquestes mesures i a sobre els polítics no ens consciencien de la gravetat del problema, la crisi augmentarà progressivament i el capital espanyol perdrà posicions a una velocitat estrepitosa. Però anem per parts: en primer lloc, convé que el govern espanyol accepti, com ja ho ha fet la major part de la població, l’estat de crisi econòmica; en segon lloc, cal tractar les coses pel seu nom, evitant eufemismes i, finalment, són necessàries solucions més consistents i projectades cap a un futur pròxim, com l’adopció d’un altre sistema social que satisfaci les veritables necessitats humanes i no l’acumulació de béns de consum.
Anna .