24 de febrer de 2011


He sentit a dir que qualsevol mirada des d'una finestra o balcó resulta nostàlgica i melancòlica... Siguin quins siguin els que ho afirmen tenen tota la raó. Mires i mires i veus l'infinit tan enfora però alhora tan a prop... A Barcelona a vegades costa de veure l'horitzó, t'esforces per visualitzar-lo però és tan irregular i inestable que arriba un moment en què et deixa abatut i trist... Per sort, des de terres flotants es veu tot d'una altra manera...

21 de setembre de 2010

Oblidar Barcelona – Carles Batlle



NIHILISME I EXISTENCIALISME


Per tot el que som i el que no som,

per allò que evitem, o que volem.

Francesc Parcerisas


Vivim en una societat canviant; canvien les persones, les modes, els ideals, la cultura i la concepció del món i de la vida. Barcelona és una ciutat cosmopolita i multicultural, escenari d’aquests canvis. L’anar i venir de persones de diferents parts del món fa que els individus concrets es difuminin amb el col·lectiu. L’intent de diferenciar-se d’aquesta massa, de ser original, ens acaba portant al fracàs. Volem ser moderns però la modernitat ens fa infeliços. Els personatges d’Oblidar Barcelona no són inversemblants, sinó que són les persones que actualment resideixen a Barcelona. Persones infelices que busquen sense sort algun individu del conglomerat social que els entengui. A la ponència titulada “Dinou motius per comprendre la tristesa dels homes” el professor Fidel argumenta que la tristesa és inherent a la condició humana. Com diu Pere Riera en el pròleg de l’obra “cap de nosaltres no és ni podrà ser feliç si no és posant-se la camisa aliena, esgarrapant la pell de l’altre, d’aquell que té totes les virtuts”.

Un altre esforç en la voluntat de destacar de la resta rau en l’intent de crear-nos una personalitat. Ara bé, amb aquest esforç de ser diferents podem caure en el perill de tenir “massa personalitat”, aquesta és la concepció que té en Salvador del seu fill. En Jordi, conegut com a Black, és un dels personatges que troba més gust en l’activitat d’inventar històries. És una persona ambivalent, capaç de mostrar-se valent i segur d’ell mateix com de mostrar-se sensible i vulnerable; és agressiu però també demana a crits una mica d’atenció per part del seu pare. Personalment, considero que el petó que fa al seu amic Carles no és un acte d’homosexualitat, sinó una mostra de la necessitat que té d’afecte i de sentir-se estimat per algú. Aquesta inseguretat fa que algunes vegades en Black pateixi d’un cert bovarisme, és a dir, voler aparentar ser allò que realment no és.

Ara bé, en Salvador tampoc se’n salva de l’actitud moderna de voler ser diferent. Aquest personatge viu preocupat per l’originalitat, fa vint anys que busca un pensament original, amb això vol dir una idea que mai hagi estat pensada per algú altre. Aconseguir aquest propòsit és gairebé impossible, ja que tots els pensaments que hem tingut o puguem tenir han estat, són i seran pensats per altres persones. Segons Black, un altre motiu de tristesa per a l’ésser humà. A la seva ponència, Fidel hi incorpora un altre factor que permet explicar l’estat d’insatisfacció en què viu l’home, es tracta de la destrucció dels mites d’infantesa: tots aquells herois que havíem llegit als contes, en els quals havíem cregut, desapareixen en el moment que ens fem adults. Aquesta desaparició d’uns ideals que havíem creat a la nostra ment ens pot fer sentir desconcertats.

A Oblidar Barcelona apareix un dels conceptes bàsics de la filosofia de Friedrich Nietzsche: el nihilisme. A la seva obra central, Així parlà Zaratustra, el filòsof alemany exposa que tots els valors de la nostra cultura es basen en la pressuposició que el sentit d’aquest món no està en el món mateix, sinó fora. La ment humana és incapaç de comprendre el sentit del món, la vida i l’univers, només Déu té les capacitats necessàries per accedir a aquest coneixement. Nietzsche sentencia que Déu ha mort i amb ell han mort els valors de la cultura occidental, els quals ja no són vàlids; són valors buits i no pesen realment en la vida de les persones.

Aquesta concepció nietzscheana es manifesta a Oblidar Barcelona a través d’en Fidel: “Segons la doctrina escolàstica, l’única frontera de l’omnipotència de Déu és la incapacitat divina de canviar el passat [...] Però existeix Déu? Jo diria que no: em sabries dir quantes vegades ens l’hem carregat en els últims cent anys? [...] Déu va morir perquè era impotent. I nosaltres? Som impotents? Ho som?”. Aquest personatge considera que Déu va morir, és a dir la creença en l’existència de Déu, perquè era incapaç, com els humans, de modificar el passat, el qual es pot comparar amb un iceberg, glaçat i no modificable. Tot i això, disposem d’un instrument que ens permet canviar aquest passat, estem parlant de la ficció. A través de la invenció podem alterar el passat i crear noves versions del que un dia vam fer o vam ser. Com diu Fidel, vivim de cara al passat, pensem més en els actes realitzats, o no, anys enrere que en els propòsits de futur: “la utopia no és al futur, és al passat, un passat que es revifa a l’interior del nostre pensament, que ressuscita en la nostra imaginació...”.

“Per tot el que som i el que no som,/ per allò que evitem, o que volem”, en aquests versos de Francesc Parcerisas llegim que no som qui érem anys enrere, tampoc som com els que ens envolten, vivim enyorant un passat que només existeix a la nostra memòria i ens esforcem, a vegades en va, per evitar ser allò que no volem ser o per arribar a ser allò que voldríem ser. Per tant, la reflexió sobre el passat ens porta a la reflexió sobre el sentit i l’existència de l’ésser humà.

L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i es pregunta quin sentit té la vida, centrant la reflexió en la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat i la llibertat. La Nina pensa en la vida que transcorre al carrer i la contempla des de la finestra. Li agradaria formar-ne part i trobar algú amb qui compartir-la, ja que de cada vegada veu més clar que entre ella i en Salvador s’està alçant un mur que els separa. A mesura que el temps passa entén que amb la seva parella en comptes de sentir-se acompanyada se sent sola, sola i incompresa, i busca refugi en persones més aviat desconegudes, com el pakistanès o la banquera.

No podem acabar sense haver parlat del perspectivisme que regna a l’obra. Totes les situacions que viuen els personatges, així com els mateixos personatges, ens són presentats des de diferents punts de vista. Cada personatge serà una persona diferent depenent de qui se’l miri: la mirada d’Ona cap a Baba no té res a veure amb la de Salvador; Black es vist per la majoria, menys per Fidel, com una persona extravagant i repulsiva i Nina se sent decebuda i contempla amb ulls d’interrogant la seva parella. La desaparició de Reiko és la circumstància més perspectivista de l’obra, ja que cada personatge la veurà i viurà de manera diferent. Segons Ortega y Gasset, cada subjecte coneix la realitat des del seu punt de vista o perspectiva particular, i, per tant, la visió que cada subjecte posseeix d'aquesta realitat és una visió autèntica, però parcial. Això ens porta a pensar que la realitat no és una i immutable, sinó polièdrica i plena de versions. El món és el món de cadascun dels individus que hi transiten i aquests mateixos individus elaboren una imatge del món i s’inclouen com a part activa del mateix univers sumant referents de procedència diversa. Finalment, comentarem que, a banda dels diferents punts de vista sobre la desaparició de Reiko, hi ha un altre element que dóna joc al perspectivisme, estem parlant dels contes que expliquen alguns dels personatges. Aquests contes ens aporten molta informació sobre la persona que els narra, ja que ningú els explica de la mateixa manera. Podríem dir que hi ha tantes versions d’una mateixa història com persones hi ha en el món.


21 de gener de 2010

Sexe nihilista


- Ens fumem un porret?
- Vale. El lies tu.
- Uff Ara em fa mandra anar a buscar el paper... I si ens el fumem demà?
- Ok!
- ...
- ...

- Follem?
- Sí! Et queden condons, no?
- Sí, sí! ... Joder! Són a l'armari del lavabo! Me'ls portes...?
- Pff què vols que et digui...
- Si vols ho deixem per demà, què et sembla?
- Sí, sí! Millor ho deixem per demà!
- ...
- ...

- Ostres tu...!
- Què?
- Demà serà un gran dia eh...!
- Oh sí! Un gran dia!
- Tinc ganes que sigui demà ja...
- Sí... I jo...


.

27 d’agost de 2009

Vides planificades



Un dels motius pels quals sempre dic que no vull tenir fills és simplement perquè m'esgarrifa pensar en el món que aquests hipotètics fills podrien arribar a conèixer. No m'agrada l'època en la que m'ha tocat viure, de fet, el meu pare sempre em diu que jo hauria d'haver nascut durant la dècada dels 50, com ell, i això no ho diu només per la música que escolto sinó també per la meva manera de fer i de veure la vida. Estem a punt d'acabar la primera dècada del segle XXI i el que mana és la tecnologia, no les persones. Sí, d'acord, les màquines estan dissenyades per persones... En realitat, no és ben bé així, les màquines estan dissenyades per una ment privilegiada, prodigiosa i sobrenatural i són utilitzades per una colla d'inèptes que en veure que el botó d'encendre l'ordinador no funciona es desesperen considerant espatllada la màquina, sense adonar-se que no la tenen connectada a la corrent. El que vull dir amb això és que en els temps en què vivim les persones han deixat de comptar, la gent no es preocupa pels altres ni per les seves necessitats i, tornant al tema dels nens, les noves generacions em fan por, sincerament.

Poca gent m'entendrà, però quan em diuen "ha nascut el fill de la Marieta!" penso "pobre nen, som al 2009, què serà d'ell al 2029 quan tengui vint anys? i quan en tengui quaranta o cinquanta, què serà d'aquest nadó acabat d'arribar al món?". I aleshores entristeixo perquè penso que potser aquest nen no hauria de néixer, no es perdria res de l'altre món si no nasqués... Només un planeta fet pols i uns éssers estranys i embogits que l'habiten. I guerra, molta guerra.

Una altra de les coses que em neguiteja és el fet d'haver d'acabar vivint una vida planificada, com tothom. Amb això el que vull dir és que els éssers humans semblem veritables màquines dissenyades sota un mateix patró, cert que hi ha excepcions (m'agradaria ser una excepció) però les passes vitals que segueix la majoria són les d'estudiar, trobar una bona feina, casar-se, tenir dos (màxim tres) fills, desviure's per donar a aquests descendents una còmoda existència i morir. Jo no vull açò, jo no vull una vida planificada. Jo vull viatjar, conèixer gent i aprofitar cada moment al màxim. El problema de la gent és que té por a la solitud. Però si és quan més segur s'està! Però no, les persones tenen pànic a envellir soles, per això tenen fills, imatges escopides de nosaltres mateixos perquè quan siguem vells tinguem algú que cuidi de nosaltres. Suposo que és llei de vida... néixer-créixer-reproduir-se i morir... Cadascú que triï. Jo, com ja he dit, em nego a conformar-me amb una còpia de la vida dels altres. La qüestió està en no aturar-se i buscar sempre alguna cosa més, alguna cosa més...

24 d’agost de 2009

Una de Tarantino




Obres el paquet, treus un piti, te'l poses a la boca i tires el paquet al terra amb una xuleria innata. Ara troba l'encenedor entre tant de desordre... Mires davall el llit i el trobes tirat al costat d'una ampolla de whiskey mig buida. Encens la cigarreta, deixes anar el fum pel nas i per la boca... T'aixeques del llit amb mal de cap i tota despentinada. Pel terra es troben escampades les proves d'una nit que no recordes gaire bé però segur que ha estat desenfrenada. El llit desfet, uns calçotets penjant del llum de la tauleta de nit, un cendrer a punt d'arrebossar col·locat sobre el sofà i l'imbècil amb qui et vas emborratxar dormint al teu llit.
Apagues la cigarreta. Et deixes posada la samarreta amb la que has dormit, t'enfundes uns texans envellits i baixes al carrer sense sostenidors, camuflada darrera d'unes ray-ban ben fosques. A l'altra banda del carrer hi ha aparcat un vell cadillac vermell, aparentment abandonat. Obres la porteta del dipòsit, en teoria, segons les indicacions del Max, la clau del cotxe hauria de ser allà. Bingo.
Entres al cotxe. Col·loques el retrovisor i t'hi mires des de l'anonimat de les ulleres de sol. Engegues el motor i poses la ràdio, sona Sultans of Swing i segueixes el ritme de la cançó donant copets al volant amb les mans i assentint amb el cap. En un stop, acotes el cap i mires sota el seient del copilot per agafar la pistola que hi hauria d'haver amagada, però no en veus cap, de pistola... Per l'escletxa de sota veus uns peus... T'aixeques d'una revolada per descobrir l'intrús que s'ha amagat al teu cotxe. Massa tard, just en el moment d'incorporar-te ja t'han disparat al clotell. La teva sang esquitxa tota la tapisseria de cuir del cadillac vermell a ritme de Dire Straits. Les ray-ban et pengen d'una orella, mig trencades. Encara et dóna temps a mirar l'home que t'ha disparat, el qual et te agafada pels cabells, i dir-li amb un fil de veu: “Oh Max! M'has ben fotut!” Ell et mirarà un segon amb un somriure embogit i no et dirà res, o potser sí, tan se val.
T'estamparà contra el seient del darrera i allà et deixarà estesa, tacant el poc tros que quedava net del cotxe. Ara ja estàs morta i el Max agafa el volant del cadillac. L'havies ajudat en el seu moment, cert, però ara li feies nosa amb les teves indagacions i, segons el seu parer, conspiracions contra el seu pla d'atracar el banc de la ciutat. En què consistia exactament el seu gran pla? Tu no ho sabies i, realment, ni tan sols ell ho sabia del cert. El Max era així, anava fent, actuava sobre la marxa i si considerava que alguna cosa obstaculitzava els seus propòsits l'apartava del seu camí sense cap mirament...

29 d’agost de 2008

Diumenges...


Els diumenges són dies peculiars, és difícil d’explicar… No són com un dimarts o un dimecres, ni tan sols com un dissabte. El diumenge és un dia de repòs, de fer poca cosa. Un diumenge és com quan cremes encens de maduixa o de canyella amb taronja, tanques els ulls, respires. Deixes que aquell perfum t’entri pels orificis del nas i arribi a una pobra ànima bipolar que tens ben abandonada. Un diumenge també pot ser com quan mires per la finestra els edificis que retallen el cel blau o et poses a pensar què deu estar fent en aquests moments aquell clarinetista poc famós que un dia et va etiquetar d’allò que mai has estat. Ja ho tenen això els artistes, acostumen ha ser bohemis i d’ampatia molt variable. Però tenen un defecte de difícil rectificació: són incapaços de mantenir una relació amb un altre artista, perquè ambdós exigeixen la seva evasió just en el moment en què la necessiten i s’indignen si no la reben a l’instant. De vegades la realitat fictícia de cada un és tres mil vegades més real que la que vivim i compartim a diari amb la resta del món. El problema està en ser capaç de compaginar dues realitats fictícies independents.




12 de juliol de 2008

El temps és bipolar


Estem en ple mes de juliol i ens comencem a queixar d'una calor insuportable però, ja era hora no? De petits, quan apreniem les estacions, ens deien que a l'estiu fa calor, a l'hivern fred, a la primavera plou molt (en abril aguas mil) i a la tardor cauen les fulles dels arbres i mengem castanyes. Açò és com hauria de ser, açò és "el que toca" per dir-ho d'alguna manera. L'estiu es suposa que comença el 20 de juny, però recordant el temps que ens feia el mes passat jo diria que aquest any ha començat a principis de juliol. M'he passat un juny d'enclaustrament estudiantil a Barcelona; al matí, quan començava a estudiar el cel estava ennuvolat i gris, després sortia el sol i pensava "açò té color d'estiu" i mentre pensava aquestes coses un soroll de goteig em destorbava el pensament, mirava cap al balcó i estava caient el diluvi més universal de tots el diluvis del món. Així, amb poques variacions, dia rere dia. Núvols-sol-pluja repentina-sol! Ja ho diuen molts que el temps s'està tornant boig, més que boig jo diria bipolar. Sí, sí, bipolar! No us sembla un trastorn prou bipolar aquests canvis tan bruscs del temps?

Ja que em mencionat les transformacions en el cicle de la natura parlem també del cas del glaciar Perito Moreno de la Patagonia. Està caient a trossos, es separa de la resta del glaciar. Aquest és un fet natural, els glaciars es descongelen a poc a poc, gota a gota i es trenquen, d'acord. Però això deixa de ser tan normal quan passa en ple hivern austral. Els científics diuen que no té res a veure amb el calentament global; ja, segur que no hi té absolutament res a veure... Res del que passi amb el temps a partir d'ara tornará a ser "normal"; no és per posar-me catastrofista, o sí, però el mal, que no és petit, ja està fet. Podem frenar el procés però no fer marxa enrere.

Fa un parell de nits vaig tenir un somni apocalíptic, en certa manera. No hi havia els set genets de la mort però veia al cel tres esferes: en una apareixia la Terra en els seus inicis; en la segona, el planeta tal i com el tenim avui dia i a la darrera, la fi, la seva destrucció total.

És important, doncs, que ens mentalitzem, no de que tenim un problema molt greu i cal duu a terme mesures preventives, sinó del fet que ja no hi ha remei. Hi ha coses que un cop destruïdes ja no es poden reconstruir, hi ha forats que ja no es poden tapar, gasos que no s'evaporen i combustibles que el mar no pot desintegrar. Comencem-nos a fer a la idea.

Anna.