Els diumenges són dies peculiars, és difícil d’explicar… No són com un dimarts o un dimecres, ni tan sols com un dissabte. El diumenge és un dia de repòs, de fer poca cosa. Un diumenge és com quan cremes encens de maduixa o de canyella amb taronja, tanques els ulls, respires. Deixes que aquell perfum t’entri pels orificis del nas i arribi a una pobra ànima bipolar que tens ben abandonada. Un diumenge també pot ser com quan mires per la finestra els edificis que retallen el cel blau o et poses a pensar què deu estar fent en aquests moments aquell clarinetista poc famós que un dia et va etiquetar d’allò que mai has estat. Ja ho tenen això els artistes, acostumen ha ser bohemis i d’ampatia molt variable. Però tenen un defecte de difícil rectificació: són incapaços de mantenir una relació amb un altre artista, perquè ambdós exigeixen la seva evasió just en el moment en què la necessiten i s’indignen si no la reben a l’instant. De vegades la realitat fictícia de cada un és tres mil vegades més real que la que vivim i compartim a diari amb la resta del món. El problema està en ser capaç de compaginar dues realitats fictícies independents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada